Uno de los privilegiados que pudo ir a Zaragoza, nos hace llegar este escrito en el que nos describe su particular experiencia del pasado fin de semana.Si, porque no reconocerlo, nos da envidia, pero nos alegramos de tenerla.....
Vull compartir amb vosaltres...
Hola amics,
M'he decidit a escriure aquestes línies, perquè penso que seria massa egoista per la nostra part quedar-nos per a nosaltres tot allò que varem viure i compartir amb tots els que ens varem desplaçar a la Ciudad Deportiva del Real Zaragoza per donar suport, caliu i recolzament als jugadors i cos tècnic del juvenil A. Haviem de correspondre a aquest planter, que tants bons moments ens ha fet viure al Nou Sardenya, sense anar-se'n gaire lluny...només cal recordar la remuntada épica contra el Cornellà.
Quina sort varem tenir al prendre la decisió de marxar cap a Saragossa el diumenge passat. El dia no hi convidava gaire a fer un viatge de quasi 600 kms: el cel estava tapat, la previsió meterològica no era massa afalagadora... però el juvenil A s'ho jugava tot a una carta, la ocasió bé s'ho valia!! Els nanus podien guanyar o perdre, ningú no ho sabia, però el que si sabíem és que MAI CAMINARIEN SOLS ( com diu aquella impressionant cançó que entonen els seguidors anglesos ) estarien acompanyats per l'escalfor d'una cinquentena de seguidors i seguidores escapulats.
La idea de desplaçar-nos a Saragossa es va afiançar el divendres, al Nou Sardenya, després de parlar amb el Manolo, pare d'un jugador de l'infantil B. El dilema era si aniríem 1 o 2 cotxes, finalment varem anar 2 cotxes, amb 8 afortunats ( ens considero afortunats, perquè ho varem viure en primera persona, són aquells dies que costen d'oblidar). Volíem presenciar en viu i en directe els 90' que estavem segurs escriurien una nova pàgina a la història recent del CE Europa, i els nanus no ens van decebre, us ho puc ben assegurar, va ésser un partit d'infart.
El diumenge a 2/4 de 9 del matí sortim cap a terres aragoneses acompanyats d'un plugim feble que es va alternant amb xàfecs intermitents al llarg del camí. Tot just a l'entrada de Saragossa ens reb el sol, que com un senyal premonitori ens dona la benvinguda amb els seus tímids raigs.
La nostra sorpresa en arribar a la Ciudad Deportiva, va ésser que varem veure moltes cares conegudes, entre elles la de l'incansable ISAAC, que amb el seu megàfon va acompanyar l'equip durant tot el partit. Els colors blaus i blancs dels xandalls Masita dels qui van assistir per presenciar el partit varen donar la nota de color a un matí gris i plujós. La sensació de fred s'incrementava amb un molest vent que no va deixar de bufar i que amb la pluja constant i fina va fer més gran la gesta que estàvem a punt de presenciar. Quan més difícil és el repte, més gran és la satisfacció d'aconseguir-lo
Les cares del cos tècnic i dels jugadors que estaven escalfant eren tot un poema: tensió, concentració, un xic de presió... Ens varem creuar tímides salutacions, algunes mirades mostraven la seva gratitud, i perquè no, la seva sorpresa al veure tantes mostres de suport i recolzament...s'aixequen alguns dits polzes en una esperançada complicitat.
Es retiren del camp, per possar-se les samarretes que per aquest partit lluïran blaves amb l'escapulari blanc, jo porto a la butxaca de l'anorac la samarreta de passeig Joma del meu fill, també blava i amb les estrelles de Restaura blanques. (En una ocassió, a mitjans de novembre, abans del derbi al Narcis Sala vaig escriure: No sé quan desapareixerà aquest nuvolàs gris que tapa les "estrelles" escapulades, i que no deixa que la seva llum ens enlluerni amb bons resultats, però confio que la nit del dissabte al diumenge bufi un vent suauet, calentó, confortable, fins i tot agradable, que arrosegui aquests maleïts núvols a indrets llunyants i que la converteixi amb la nit més estrellada de la tardor. Queda clar que el diumenge no era la tardor, sino la primavera, queda clar que també hi ha núvols , i aquests són de debó , queda clar que va bufar un vent, però que no era ni suauet, ni calentó ni agradable, però el que també queda clar és que les estrelles escapulades si que van brillar, en el terreny de joc)
Aquesta samarreta aviat deixaria la escalfor de la meva butxaca per onejar, com si fos un estandard, per sobre del meu cap... fins a tres cops per celebrar cadascun dels gols escapulats, va deixar bressolar-se al compàs del vent que bufava de manera continua. Després del tercer gol, ja no va desapareixer de les meves mans. Però no anticipem esdeveniments...
Comença el partit, tot just ens estem situant a l'aixopluc de la pluja i del vent, i xaffff!! la primera galleda d'aigua freda, abans del minut 1 els manyos se'ns avancem en un gol que ens agafa freds, per no dir glaçats! Lluny d'enfonsar-se la esquadra escapulada comença a jugar com si no pasés res... no hi ha cap tipus de dubte en que avui cap núvol taparà el cel europeista, les estrelles comencen a lluïr amb llum pròpia i amb una reacció fulminant els nostres capgiren el marcador en 10' de bogeria, primer Saddick i després Llobet.
Els renecs que sortien de la boca del porter Alcolea són estridents i irrepetibles, però amb l'accent propi de la terra quedaven un xic còmics... el meu fill i jo ens miràvem i un somriure maliciós va aparèixer a les nostres cares...
Estavem portant molt bé el tempo del partit, però ningú les tenia totes... tot just abans de xiular la mitja part Jonathan, marca el tercer , no ens ho podem creure!!
Estavem fent un partit molt pràctic i la fortuna que no havien tingut en molts partits del campionat ens estava somrient...
Els mòbils estan cremant, ens arriben notícies de que el Lleida va guanyant i de que el St Andreu perd... les coses pinten bé , però encara resten 45'.
A la represa els nostres surten molt segurs, sabent el que han de fer. I ara presencio en directe, el que m'havien dit que passava en terres aragoneses... l'àrbitre sembla que hagi estat abduït pels extraterrestres i li hagin rentat el cervell. Comença a xiular coses inversemblants: fores de jocs més que dubtosos, faltes molt estrictes o no xiulades i.... en el minut 75' un penal que només el va veure ell.... Total, els saragossistes escurçen distàncies, encara ens resten 15' d'agonia. A patir, a mirar el rellotge, a escoltar que el St Andreu ha marcat... Mare de Déu!! Això es pot empitjorar?? Doncs si... l'àrbitre aixeca la mà en direcció a les banquetes i l'obre mostrant els 5 dits... 5' afegits!! La gent camina mirant el terra, d'altres miren al cel amb una muda plegària, es palpa la salvació o potser la tragèdia?? Ja no notem ni el fred, ni la pluja...
Us ho puc ben assegurar, va ésser innenarable, no hi ha paraules... se'ns va fer a tots un nus a la gola quan l'àrbitre va xiular la fi del partit, el meu fill va saltar al camp per abraçar-se amb els seus companys, la gent saltava, cridava, alguns ploraven... però encara no estava tot fet, faltava saber altres resultats... Després d'uns eterns minuts d'espera, arriba la notícia esperada... El St Andreu ha perdut!!!
Seguim un any més a Divisió d'Honor... i ha estat tot un honor poder presenciar, viure i compartir amb tots els que hi érem allà aquesta victòria treballada, necessària i sobre tot, justa. S'ha fet justicia amb un planter que semblava que estava abonat a no recollir els fruits merescuts pel seu treball, per la seva actitud i sobre tot per la seva fermesa i el seu bon joc.
I ja per acabar, la setmana passada vaig escriure unes paraules que ara semblen profètiques:
Si la temporada passada es va fer història per pujar tres juvenils de categoria , enguany es farà història per guanyar a la darrera jornada al camp del segon classificat...I a esperar que un dels altres tres resultats ens sigui favorable.
Tenim 90' per demostrar que no ha estat un miratge (referint-me al partidàs contra el Cornellà), que tenim uns nanus que es mereixen lluitar per aconseguir els seus somnis.
No cal dir, que en el viatge de tornada, el meu fill i jo varem estar comentat totes les coses que acabaven de passar, perquè el que té de bo ser-hi present en aquestes ocasions, és que vius els fets una vegada en directe i tantes vegades com vulguis quan els tornes a rememorar. Quan es feia el silenci entre tots dos, cansats de riure, de recordar, de cridar... sense adonar-nos'en, se'ns dibuixava a la boca un somriure que ho deia tot... FELICITAT, SATISFACCIÓ , però sobretot, GRATITUD, molta GRATITUD.
Gràcies nois per fer-nos partíceps de la vostra il.lusió, de la vostra empenta i del vostre esperit de sacrifici!!! Sou una referència per les promocions que pugen, mai més ningú podrà dir allò de : Això és imposible!!! Heu demostrat que tot és possible, i més quan un hi creu de veritat amb el cor i hi posa tots els seus sentiments.
